Què és el trastorn negativista desafiant?

Per definir-ho, és necessari diferenciar que el nostre fill pugui ser, per una banda, en ocasions, desobedient, o que reaccioni amb ira. I, per l’altra, que aquesta situació esdevingui un TND. La diferència esta en la freqüència, la persistència i la intensitat amb la que apareixen aquestes conductes. És a dir, un TND es un patró d’irritabilitat, desafiament, no complir les normes, que el fill o filla discuteixi constantment amb figures d’autoritat, com són els pares, els professors… Si això en un menor de 5 anys succeeix cada dia, o amb un adolescent passa al menys un cop per setmana en un període de, com a mínim, sis mesos, podem estar parlant d’un TND.

Com es detecten aquests casos?

Els primers símptomes acostumen a aparèixer durant els anys de preescolar. Les formes mes freqüents de manifestar-se son, per exemple, enfadar-se amb freqüència, discutir contínuament amb els adults, tenir una actitud provocadora i fins i tot venjativa… També tendeixen a culpar als altres dels propis errors, i es molesten i s’irriten amb molta facilitat. Això pot interferir en l’aprenentatge, en l’adaptació a l’escola i en les relacions interpersonals del propi adolescent.

Quin tipus de persona pot tenir una tendència major a desenvolupar aquest trastorn?

No es coneixen les causes que poden desenvolupar aquest trastorn, però sí podem parlar de factors de risc que ho poden predisposar, com, per exemple, tenir un alt temperament. Un adolescent que tingui dificultats en la gestió de les emocions o baixa tolerància a la frustració podrà tenir major predisposició. Tanmateix, l’àmbit familiar és un àmbit molt important, on unes pautes educatives més aviat severes, o inconstants, o fins i tot negligents, poden predisposar l’aparició del TND.

Quin és el tractament per persones amb TND?

El primer que diria a les famílies que vegin que el seu fill o filla coincideix amb els símptomes abans esmentats, és recomanar-los que demanin ajuda a un professional. Perquè, en aquest cas, es faria una intervenció tant dirigida als pares com al fill o filla, juntament amb una teràpia familiar. Per exemple, amb els pares es potencien les pautes educatives adequades, constants i positives. Tanmateix, l’objectiu també se centra en que aquestes siguin sincròniques entre els dos progenitors. Amb el fill o filla, el tractament se centra en millorar el control dels impulsos, com ara la ira; també en que pugui expressar els sentiments d’una forma adequada i més sana. Per aquest motiu, és molt adient fer un entrenament en habilitats socials com també en resolució de conflictes. En la teràpia familiar també es imprescindible abordar una bona comunicació entre els pares i els fills, potenciar la capacitat per arribar a acords i, per tant, que això sigui la finalització del tractament. Aquestes són els tres elements: l’entrenament als pares, l’entrenament al jove i, en el seu conjunt, la teràpia familiar.